dimecres, 2 de novembre de 2016

CAL TET

  Aquest mas,  com la majoria dels masos de Boades, pertany al terme municipal de Castellgalí i a la parròquia de Sant Vicenç de Castellet.

  Si agafem la carretera de Sant Vicenç al Pont de Vilomara, haurem d'agafar el trencall de l'esquerra (a l'alçada de l'indicador de Can Fainé, que queda just a l'altra banda).
  Passat el gran mas de Can Rubió, trobarem un agrupament de masos, la barriada de Boades.






  Una mica d'història:   Per trobar els seus orígens ens hem de desplaçar fins al proper mas de Can Rubió. De fet, encara avui dia es conserva la coincidència de cognoms.
  Actualment al mas hi viuen el matrimoni Casadesús- Casajuana.
  Ens comenta la Rosa Casajuana, que un avantpassat seu va sortir de Can Rubió i es va instal·lar al que ara és Cal Tet, en una petita barraca que tenia, a la banda nord, tres lleixes de terra per a conrear.

   A principis del segle XIX, el cultiu predominant era la vinya, tot i que també hi havia força olivera.
  La casa, possiblement tenia unes tres tines, tot i que com que s'han anat tapant o reutilitzant, no ho tenen massa clar.
  Pel que explicava l'àvia Casajuana, quan la fil·loxera es va escampar per França, la manca de vi els va fer buscar altres indrets on les vinyes encara estiguessin sanes.
  La producció vinícola a les terres de Boades i Vallhonesta, principalment, tenia fama de ser  de molt bona qualitat i d'alta graduació. Pel que comentava, des dels temps de la Guerra del francès, venien a comprar el vi de casa nostra.
  Es veu que la producció de vi era tan elevada en aquells temps, que amb les tines de la casa no en tenien prou i havien de llogar tines a altres veïns. 
  Amb la venda d'aquest vi es van fer molts diners. Tant és així que no només es va començar a ampliar el mas, sinó que a més, els propietaris de Cal Tet van poder comprar dues cases al centre de Sant Vicenç de Castellet.
  Però els bons temps van acabar quan la fil·loxera va anar baixant de França i va arribar fins aquí.
Fotografia del mas
Cedida Rosa Casjuana.

  Descripció:   L'estructura de la casa actual és el recull de diferents ampliacions que es van fer al llarg dels anys.
Pel que podem anar deduint i per les dades que encara resten en algunes llindes, podem suposar que aquella petita barraca inicial, es va convertir en una vivenda de pedra (el que posteriorment seria el celler) i, a partir d'aquí, el mas es va anar engrandint.
  És un edifici de planta, pis i golfes. Les vessants de les teulades són paral·leles a la façana.
  L'interior, a nivell de la planta, consta de tres crugies paral·leles entre elles i amb la façana principal.
  Les dues primeres crugies són de la mateixa longitud, però la que dóna a la banda nord, és més petita perquè comparteix l'espai amb el cobert on hi havia dues tines.
  A nivell de la planta l'estructura és de finals del segle XIX i no conserva l'estructura de la planta.
  Les golfes són altes. Havien tingut una galeria porxada, amb arcades, però es va tancar per a aprofitar com a estança.

  La façana principal, on hi ha l'accés a la vivenda, està orientada al sud.






















  A la llinda de la porta d'entrada hi podem veure la inscripció de l'any 1.857.


  Mentre que a la llinda del balcó del pis, podem llegir la inscripció: Miguel Casajuana, 1.888. La qual cosa indica que la construcció del pis, si més no l'actual, és posterior a la de la planta.
  Aquest Miquel, és el rebesavi de l'actual propietària. 

Cedides Núria Puértolas

  A la façana de llevant trobarem l'estructura a l'interior de la qual hi havia dues tines.

Cedida Núria Puértolas.

  La façana nord està tancada. En aquesta paret, per la part interior hi ha diversos coberts que donen al pati interior del mas.


 Façana nord.
Patí interior.
A mà esquerra de la imatge, coberts.
Cedides Núria Puértolas.

  Adossat a la façana de ponent, hi trobarem un cobert.

  Interior:
  Hi trobem tres crugies, paral·leles entre elles, que van d'est a oest.

  La primera crugia (la que queda més al sud) pertany , segons la inscripció de la llinda de la porta, a l'any 1.857.

  És una nau de pedra, coberta amb volta de canó, també de pedra, tot i que actualment està gairebé tota arrebossada.
   A la banda oest té les escales d'accés al pis.
   A la banda est hi ha l'accés a l'antiga establia del mas.


 Crugia d'entrada, banda est.
 Crugia d'entrada, banda oest
Porta d'entrada a l'esquerra i escales a la paret oest.

Porta d'entrada.
Cedides Núria Puértolas.


  La segona crugia, correspon a l'antic celler. Aquest celler deuria d'haver estat, en els seus orígens, la vivenda principal, ja que encara conserva en un dels racons, les marques del sutge a les pedres de les parets.
  Hi ha dues arcades apuntades per a reforçar la volta de canó que cobreix la crugia. Les pedres de les parets i de la volta es conserven al descobert i estan fixades amb morter.



 Banda est del celler
i arcada apuntada.
  En aquesta banda hi trobarem les dues boixes de les tines, tot i que queden prou amagades.

Boixa adossada a la paret, tapada parcialment per una altra pedra.
Banda oest del celler.
 Detall del racó, amb sutge a la paret, on deuria d'haver estat
el primer foc de la casa.
 Part central del celler, amb la porta d'accés a la primera crugia.
Una arcada a cada banda de la porta.
 A la llinda d'aquesta porta hi ha la inscripció d'un any.
Es veu borrosa, però podria ser 1.890.

 Detall de les pedres de la volta de canó, subjectades amb morter.
Cedides Núria Puértolas.

  L'última crugia, la que queda a la banda nord de l'edifici, és més curta perquè comparteix l'espai amb el cobert de les tines.
  Es una petita nau coberta amb volta de canó arrebossada quasi tota.
  Aquesta estança, anys enrere, havia estat el galliner.
  Actualment s'hi desen les conserves fetes a casa.


 Paret est, que llinda amb les tines.
 Paret oest que tenia una petita porta amb accés al pati (per a les gallines).
Porta del gallines i accés a l'ultima crugia.
Cedides Núria Puértolas.

  Malauradament, molts dels masos s'han anat desfent de la major part dels estris antics, en anar-los renovant.
  Però com és costum, intentem localitzar els que encara es conserven.

 Antigament les ampolles, per a transportar-les 
amb seguretat, anaven folrades amb palla.
 Als masos, si es volia conservar el menjar
i estalviar-te furtives desaparicions, més valia tenir un armari
airejat, però ben tancat.
 Balances romanes.
Balances romanes. 
 Banc de cuina i calaixeres de les àvies.
Bota de vi que conserva l'aixeta.
Mesurador.
Gibrelletes o orinals.
 Mola.
Tines d'oli.
Cedides Núria Puértolas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada